La divinidad misma,
¿se la conoce?
Porque creo que le he visto.
Andaba muy serena
y, al pasar tan cerca de mí, me sonrió.
Sus ojos, bien abiertos, me enamoraban
y parecían hablarme.
Por más que no la entendía,
quería responderle,
quería abrazarla,
haberla hecho mía.
¿Podría haber sido posible
que, la cualquiera yo,
notara ese celestial calor,
tan suavemente dulce,
que me llegó al alma
y penetró mis huesos,
llevándose hasta entonces
sentido el dolor?
No deseaba acabar,
pero oí sus pasos
queriéndose en silencio
con voluntad marchar.
Por miedo, me puse de rodillas.
Le había alcanzado
sus muy delgadas piernas,
lo único que más amaba en aquel momento;
y la llamaba al nombre,
le suplicaba al cielo.
No encontraba paz.
Pero la vi llorar.
Me regañaba su mirada triste,
que por mi egoísmo
la había condenado
quedarse suspirar.
Ahora me pregunto:
¿era esto que buscaba?
Dañar lo que estimo
no fue mi intención,
ni hacerla caer no intentaba
y le pedía mil veces perdón.
La divinitat mateixa,
hom la coneix?
Perquè crec que l'he vist.
Caminava molt serena
i passant-me a prop meu, em va somriure.
Els seus ulls ben oberts m'enamoraven
i semblaven parlar-me,
per més que no l'entengués,
volia respondre-li,
volia abraçar-la,
haver-la feta meva.
Podria ser possible que,
qualsevol altre,
notés aquesta celestial escalfor,
tan suaument dolça,
que m’arribava a l'ànima
i penetrava pels meus ossos,
enduent-se fins llavors el sentit dolor?
No volia que s’acabés,
però vaig sentir els seus passos
movent-se en silenci
amb voluntat fe marxar.
Per por, em vaig posar de genolls.
Arribant a les seves cames primes.
l'únic que més estimava en aquell moment;
i li deia pel seu nom,
li suplicava al cel,
no trobava la pau.
Però la vaig veure plorar.
em renyava amb la mirada trista,
que pel meu egoisme
li havia condemnat
a quedar-se i va sospirar.
Ara em pregunto,
era això el que buscava?
Fer mal a allò que estimo
no era la meva intenció,
ni tan sols fer-la caure no intentava
i li vaig demanar mil vegades perdó.
06.12.2024